Sensaciones, palabras…está será una nueva faceta de mi blog, cada día escribiré una palabra que defina el momento, el estado, lo que siento cada día al levantarme o durante el día….o la mayoría de las veces son las noches …las que te hacen sentir…
Hoy pondré en mi post un capitulo de una de mis paradas en las estaciones de mi vida. Estoy recorriendo un largo viaje, espero que llegué a ser largo y saque de el lo mejor. De momento lo estoy consiguiendo, estoy aprendiendo, estoy viviendo cosas maravillosas y creciendo interiormente. El texto está en catalán ya que es mi lengua madre, pido disculpas a todos aquellos que no lo entienden. Mañana lo pondré en castellano. Hoy mi palabra es……
VIDA
Així vaig passar els nou mesos d’embaràs, treballant una mitja de 12 hores al restaurant, servint taules, fent cafès. No em cansava, estava perfectament, no vaig tenir ni antulls, ni mareigs ni res d’això. Vaig plega de treballar quan ja havia passat més d’una setmana de la data en la qual havia de néixer. Aquells dies van ser els pitjors, em trobava bé i estava a casa avorrida, esperant que arribi el dia. El dia 27 de juliol de 1983 estàvem menjant a la taula del menjador amb els meus germans, jo m’estava menjant una hamburguesa de les que fa la meva mare, que són delicioses, quan de sobte em va donar una espècie de punxada a la panxa. Jo li vaig dir a la meva mare que ja venia, que ens n’anéssim a l’hospital, així que vam agafar les coses, i ens en vam anar a l’Hospital Clínic.
Vam fer l’ingrés i vaig esperar que un tocòleg em fes una primera revisió, jo estava adolorida, però en fer-me la revisió em va dir que estava molt verd, que em faltava, no havia dilatat i em tocava passejar per aquells passadissos que tant odiava. Vam estar des de les 3,15 de la tarda fent passeigs pels passadissos fins que a les 10,00 hores de la nit, no podia més, m’estava desmaiant de dolor, estava de mala gaita, i començava a posar-me insuportable i a dir barbaritats a les persones que menys s’ho mereixien, que eren la meva mare i la meva germana. Va venir la Doctora i em va dir que m’anaven a ajudar, que com no dilatava m’anaven a ajudar amb els fòrceps, em van baixar a la sala de parts i allà en poc temps i estrenyent molt, va néixer el rei de la casa, va pesar tres quilos i quatre-cents cinquanta grams, i va mesurar cinquanta i un centímetre. Era preciós, tenia una cabell negre que semblava un ratolí. Me’l van posar un moment a sobre del meu pit i em semblava un àngel, encara que estava brut i arrugat però el primer que vaig veure va ser la marca del fòrceps a la cara, de la pressió se l’havia quedat marcada la forma de la pala. La doctora em va dir que això se’n li aniria en un parell de dies.
Es diría Adrià, i com el seu pare biològic no ho va voler reconèixer li vam posar els meus cognoms invertits al Jutjat. Els posaven invertits perquè si jo em casava posarien el del pare adoptiu primer i el segon no se l’havia de tocar.
Entradas
